Ernestine o el naixement de l'amor

«En el moment que comenceu a interessar-vos per una dona, ja no la veieu tal com és realment, sinó tal com us convé que sigui.»

L’Ernestine viu en un castell solitari, acompanyada d’un oncle vell i dels criats. S’hi avorreix, esclar. Fins que un dia un caçador desvagat passeja enmig dels boscos, veu la noia i decideix enamorar-la. Per distreure’s, per distreure-la, per jugar-hi. Li escriu paraules d’amor, li deixa rams de flors a tocar d’un roure i, a poc a poc, l’amor inunda els cors.

Stendhal, el rei de les aparences i murri com cap altre, ens presenta un desig que no neix de l’impuls incontrolable, sinó que el domina el dictat de la societat.

Vet aquí una novel·la breu, però emmarcada com una obra magna que té l’objectiu de carregar-se per sempre més l’amor romàntic.