Estirant el fil escarlata

Van sonar les campanades a la basílica de Santa Maria. Duia una llanterna, però la llum va començar a fer pampallugues; la va sacsejar, patia per si es quedava a les fosques. Els minuts van transcórrer lents, va consultar el rellotge, les dotze i deu minuts. La llanterna es va apagar, potser s'havien acabat les piles. Espantat, va voler arrencar a córrer irreflexivament. Tot es va accelerar, va experimentar una sacsejada, una descàrrega d'adrenalina, i el món es va trastocar. Ja no era a Cervera, en una nit de lluna plena, sinó en un temps i un espai molt diferents. Era en un altre carreró, lúgubre i sòrdid, feia fred i la boira l'embolcallava. Va parar de córrer i es va fixar en els embalums entaforats als portals, en ser-hi a prop es distingien formes humanes vestides amb parracs, la pobresa del lloc era evident. Va avançar amb aprensió, va desembocar en un carrer més ample, amb fanals de gas.