La parcela de Dios

Caldwell torna, un any després de "Tobacco Road", als paisatges rurals de Geòrgia durant la gran depressió. I ara ho fa amb la família Walden. El diguem-ne patriarca, Ty Ty, no pot fer altra cosa que alimentar-se d'un somni (no és mal aliment quan ja no resta res). I així forada tota la seva finca. I, tot i no trobar res (encara que sempre és imminent la descoberta), està clavat a la terra sense possibilitat ni de pensar a deixar-la.

També està clavat a la seva terra, la fàbrica, Will Thompson, casat amb una Walden, Rosemond, en la colònia de Scottsville (amb la vida i la mort frec a frec). Són dos univers paral·lels, el rural i el fabril, que han quedat devastats per la crisi i que veuen com la depressió vomita fantasmes a cabassos amb els rostres i els cossos de tots aquells que, un dia, van pensar que la terra o la fàbrica era tota la seva vida. Enfebrits, els uns i els altres, per un deliri inguarible que els converteix en bèsties (ferotges o meselles, tant se val!). Mai una denúncia dels efectes del (pre)capitalisme salvatge ha estat tan inclement i esborronadora.

Però la febre de Ty Ty, secundada pels seus fills Shaw i Buck, o la febre de Will, que n'és el revers, no és l'única febre que travessa "God's Little Acre" com un huracà. Una altra, la febre del desig sexual més incontenible i desbordant, converteix "God's Little Acre" en un autèntic tractat d'erotisme, amb capítols especials dedicats a algunes de les seves variants més refinades i de les més brutals. Però el més interessant és descobrir com la pulsió eròtica acaba esdevenint motor literari (no només, que també, motor argumental!!). Estan Will i Griselda, és clar, que fan embogir tothom.... però està, també, Darling Jill, potser una de les més grans creacions d'aquest univers delirant del sud nord-americà de Caldwell.

I, al capdavall, és clar, la violència i la mort, que fan d'aquestes febres una magnitud tràgica.... tot i que, a cada pas, la intel.ligentíssima ironia de Caldwell (en els detalls ornamentals del relat i en els racons psicològics de qualsevol conversa) permet que, tot i la tragèdia, no puguem deixar de seguir endavant.

En tot cas, a partir del capítol 15, les darreres 68 pàgines d'aquesta novel·la memorable, són, sense cap mena de dubte, un dels Himalayas absoluts de la narrativa del segle XX. Quan, gairebé al final, Buck, davant de la pregunta de Griselda "Buck, ¿on vas?", contesta "A fer un tomb", estem ja instal·lats en el cim de la més alta literatura de totes les èpoques i de tots els temps. Com al final del "Lorenzacchio" de Musset, quan, amb l'escenari florentí ple de sang i desolació, el jove Lorenzino diu, desvagat, "Me'n vaig a donar un tomb pel Rialto", i qualsevol endevina què és el que passarà. Després del "a fer un tomb" de Buck, Caldwell ja pot tancar, de forma magistral, insuperable, esfereïdora, aquesta novel·la inclement que bé podria considerar-se com un dels "Tractat(s) de les passions" de la primera meitat del segle XX.

(Comentari de Xavier Antich)